L’Aranyó, els Pedrolo i la Guerra de Successió


El juliol de 1693, Antoni de Pedrolo i Ratera es casa a Montblanc amb la cerverina Jerònia de Folcràs i de Cubells. Aquest matrimoni és el que vincularà els Pedrolo al poble i al castell de l’Aranyó, i a la ciutat de Cervera. La causa d’aquesta vinculació és la recepció d’un considerable patrimoni heretat per Jerònia. Val a dir que aquesta contingència era imprevisible en el moment del casament, ja que la noia no era l’hereva directa del  patrimoni Folcràs.

Ens hem de remuntar a la segona meitat del segle XVI quant el mercader Joan Folcràs, el major, s’instal·la a Cervera provinent de França fugint de les guerres de religió. Joan Folcràs era un home ric i, una  vegada a Cervera, va adquirir nombroses cases i terres. El seu fill Joan Folcràs, el menor, augmentà el patrimoni i la fortuna familiar. Entre les seves adquisicions  consta, el  1601, el castell i el lloc de l’Aranyó.







Tres generacions més tard de l’arribada del primer Folcràs a la capital de la Segarra, l’hereu de l’important conjunt patrimonial era Agustí de Folcràs. Vidu de la primera esposa, de la qual no tenia fills, es casà amb Anna Maria de Cubells i de Vega. D’aquest segon matrimoni naixerà un noi, que morirà aviat, i quatre noies: Maria, que es casarà amb Bru de Cardona, de Taramit de Llitera; Jerònia, casada amb Antoni de Pedrolo i Ratera, fill de Montblanc; Clemència, que es farà monja; i Engràcia que contraurà matrimoni amb el lleidatà Dídac Pallarès.

Com ja s’ha dit el patrimoni era important: un casal i altres cases i terres a Cervera, més terres encara a altres llocs, com Anglesola, i una rodalia força àmplia entorn de l’Aranyó que també comprenia la quadra del Canós.




A la mort d’Agustí, i morta la seva filla Maria, el gendre Bru de Cardona administra bona part del patrimoni Folcràs que ara pertany a Clemença de Cardona i de Folcràs. S’ocupa també de la seva fortuna personal, manegant un munt de diners i d’interessos, Bru de Cardona esdevé un personatge de cert pes a Cervera en el moment en què comencen els canvis polítics a inicis del segle XVIII.



Recordem que Carles II és succeït per Felip V de Borbó, net de Lluís XIV i fermament sostingut per França. El nou monarca entra a Espanya el gener de 1701. Pel juny següent el Milanesat espanyol ja és atacat per l’imperi Austríac, que refusa l’entronització del Borbó i vol per rei d’Espanya Carles d’Àustria. Anglaterra, Holanda i Portugal li fan costat. El 1705 tot Catalunya havia prestat obediència a Carles d’Àustria i entrava de ple a la Guerra de Successió com a austriacista.


Davant d’aquests fets, si més no els últims i més ineludibles, els marits de les Folcràs adopten, cadascun d’ells, una de les tres actituds possibles. Semblen triats per a exemplificar la Catalunya de l’època, però com a exponents de les posicions diverses. 

L’actitud reclosa i reservada, més que no pas neutral, és la dels Pedrolo a Montblanc.

El lleidatà Dídac Pallarès, marit d’Engràcia de Folcràs va manifestar-se austriacista ardent, no només de paraula si no de fets, ja que farà tota la guerra amb les armes a la mà.


Pel que fa a Bru de Cardona, ja vidu de Maria de Folcràs i administrador dels béns de la filla, és borbònic furibund i també conseqüent amb les seves idees.


Bru de Cardona viva a Cervera on hi havia un nucli borbònic important, encapçalat pel paer en cap Ramon de Navés, els altres tres paers i potser quasi dues dotzenes d’aristòcrates i burgesos. En acostar-se el 1705 les partides austriacistes  demanaven la submissió al nou rei, el grup borbònic cerverí s’hi oposa. Després d’un tiroteig, s’obren les portes de la vila i és proclamat Carles d’Àustria. Veien que l’austriacisme era irreversible a Catalunya, Bru de Cardona, va retirar-se a la vila natal de Tamarit de Llitera, ja passada la ratlla d’Aragó. Torna a Catalunya amb el gran exèrcit que dirigeix Felip V en el primer intent de reprendre Barcelona, pel març de 1706.




Amb Felip V ja a Tàrrega, i un cop evacuada Cervera per una companyia d’alemanys que la guarnia, els borbònics cerverins perden una mica el senderi. Creuen que la dominació austròfila és acabada per sempre: Jeroni de Moxó, un borbònic local dels més ardents, s’avança a Tàrrega per posar-se als peus del monarca. Els seus adeptes, més cautelosos, tanquen encara les portes de la vila, expectants. Llavors, la nit del 26 de març, compareix a la muralla de Cervera Bru de Cardona, venint del camp reial i exigint d’entrar. Li diuen que, com que no bufa la tramuntana, pot passar la nit a la fresca sense refredar-se. En Bru no és, tanmateix, un qualsevol, i algú li permet d’entrar. Munta un aldarull filipista amb una vintena d’arreplegats, que li fan seguici clamorós fins a casa seva. Ell i en Moxó semblen els artífexs de la sorollosa i expressiva adhesió de Cervera a Felip V, el 27 de març, tan transcendent per la història de Cervera i per a la general de Catalunya. El rei francès té gran rebuda, i els borbònics cerverins mobilitzen la Coronela local a favor seu, tot comprometent-se fins al coll. És clar que cap d’ells no creu, que tres dies després, Felip V continuaria la marxa cap a Barcelona i deixant a la Coronela cerverina el galdós paper de compondre-se-les tota sola en un país hostil, començant per la més immediata rodalia. Bru de Cardona, amb la seva filla, té el  bon seny de seguir el monarca.


Tan bon punt s’allunyà l’exèrcit de Felip V, adelerat cap a Barcelona i sense deixar efectius enrere, Enric de Darmstadt va ocupar Cervera amb algunes tropes, reforçat a l’acte per molta gent dels pobles veïns que recriminava a la vila el borbonisme no sols anòmal sinó també estrident. Com que la resistència hauria estat inútil, Cervera obre portes a Darmstadt. Hi haurà processos polítics, resolts amb prou moderació, però també saqueigs, incendis i desordres arran de l’entrada austriacista. 


Bru de Cardona passa de Barcelona a Roses. La seva filla Clemència està malalta, i busca un lloc segur per ell i per la noia. Roses és una plaça forta ben guarnida pels espanyols i protegida pels francesos. La precaució però ha estat inútil, la jove Clemència de Cardona i de Folcràs mor a Roses el juny de1706.


Mentrestant, i per l’actitud política ben coneguda de Bru de Cardona, els seus béns han estat segrestats o confiscats. La Real Audiència de Barcelona tramet un notari a la Segarra per fer-ne un inventari, ningú no sap que Clemència és morta i per tant, el paper del de Cardona acabava de restar sense base jurídica sobre l’herència dels Folcràs un cop desapareguda la filla.
 

Segurament que la notícia trigaria també a arribar a oïdes dels Pedrolo, a Montblanc. D’altra banda, triguessin poc o molt a saber-la, el seu nou i just títol de propietat havia d’esperar, si més no, a la fi de la guerra, per tal de ser oficialment reconegut i aixecar la confiscació efectiva.  

El patrimoni Folcràs era, a més, en zona d’alt risc bèl·lic, si no situada en camp enemic. Mentre Montblanc es mantenia sempre en terreny austriacista, el 1707 el front restava clavat a la Segarra. Cervera arriba a caure en mans dels borbònics, però els austriacistes la recuperen el 1708. El 1709 han de tornar a evacuar-la, per reocupar-la quasi de seguida. El 1711 són els borbònics els qui s’instal·len novament a Cervera, ara per més temps, però han d’evacuar-la encara a final de juliol de 1712, fins que el primer de juliol de 1713 s’esdevé a Cervera l’ocupació borbònica definitiva.



En tot aquest temps, doncs, els Pedrolo no podien fer res per prendre possessió del patrimoni Folcràs. No sembla que ho intentin. Els drets hereditaris dels Folcràs recauen en  Ciril de Pedrolo i de Folcràs, fill gran de Jerònia de Folcràs i d’Antoni de Pedrolo.


Acabada la guerra el 1714, Ciril va fer gestions per tal d’heretar del patrimoni Folcràs, que li pertocava per ser-ne hereva la difunta mare, una vegada morta la cosina Clemència. A part dels requisits jurídics a cobrir per demostrar la licitud de la seva successió, devia trobar-se amb força dificultats d’ordre pràctic, després de tants anys de desgavell i de destruccions. De tota manera, el patrimoni valia la pena. Més encara que l’Aranyó, on la propietat d’aleshores era bastant extensa, pesaven altres terres esparses i totes les cases de Cervera, al terme de la qual hi hauria també partides de conreu. 



Els Pedrolo s’instal·len a Cervera, Ciril s’hi adapta i s’hi fa un lloc, com a aristòcrata nouvingut però benestant, senyor de l'Aranyó i sense passat polític. Ciril tindrà un futur dins l’àmbit municipal cerverí. Però això serà més tard, quan quedarà superat el quadre de dura postguerra repressiva acabat el 1725.

Font: 
Esquema històric del llinatge dels Pedrolo; Santiago Albertí
Revista Urtx
 

 
 


 

 
 

 

 
 


 

 
 

 

Comentaris