El juliol de 1693, Antoni de Pedrolo i
Ratera es casa a Montblanc amb la cerverina Jerònia de Folcràs i de Cubells.
Aquest matrimoni és el que vincularà els Pedrolo al poble i al castell de
l’Aranyó, i a la ciutat de Cervera. La causa d’aquesta vinculació és la
recepció d’un considerable patrimoni heretat per Jerònia. Val a dir que aquesta
contingència era imprevisible en el moment del casament, ja que la noia no era
l’hereva directa del patrimoni Folcràs.
Ens hem de remuntar a la segona meitat del
segle XVI quant el mercader Joan Folcràs, el major, s’instal·la a Cervera
provinent de França fugint de les guerres de religió. Joan Folcràs era un home ric
i, una vegada a Cervera, va adquirir
nombroses cases i terres. El seu fill Joan Folcràs, el menor, augmentà el patrimoni
i la fortuna familiar. Entre les seves adquisicions consta, el
1601, el castell i el lloc de l’Aranyó.
Tres generacions més tard de l’arribada
del primer Folcràs a la capital de la Segarra, l’hereu de l’important conjunt
patrimonial era Agustí de Folcràs. Vidu de la primera esposa, de la qual no tenia fills, es
casà amb Anna Maria de Cubells i de Vega. D’aquest segon matrimoni naixerà un
noi, que morirà aviat, i quatre noies: Maria, que es casarà amb Bru de Cardona,
de Taramit de Llitera; Jerònia, casada amb Antoni de Pedrolo i Ratera, fill de
Montblanc; Clemència, que es farà monja; i Engràcia que contraurà matrimoni amb
el lleidatà Dídac Pallarès.
Com ja s’ha dit el patrimoni era important: un casal i altres cases i
terres a Cervera, més terres encara a
altres llocs, com Anglesola, i una rodalia força àmplia entorn de l’Aranyó que
també comprenia la quadra del Canós.
.JPG)
A la mort d’Agustí, i morta la seva filla
Maria, el gendre Bru de Cardona administra bona part del patrimoni Folcràs que
ara pertany a Clemença de Cardona i de Folcràs. S’ocupa també de la seva
fortuna personal, manegant un munt de diners i d’interessos, Bru de Cardona
esdevé un personatge de cert pes a Cervera en el moment en què comencen els
canvis polítics a inicis del segle XVIII.
Recordem que Carles II és succeït per
Felip V de Borbó, net de Lluís XIV i fermament sostingut per França. El nou
monarca entra a Espanya el gener de 1701. Pel juny següent el Milanesat
espanyol ja és atacat per l’imperi Austríac, que refusa l’entronització del
Borbó i vol per rei d’Espanya Carles d’Àustria. Anglaterra, Holanda i Portugal
li fan costat. El 1705 tot Catalunya havia prestat obediència a Carles
d’Àustria i entrava de ple a la Guerra de Successió com a austriacista.
Davant d’aquests fets, si més no els
últims i més ineludibles, els marits de les Folcràs adopten, cadascun d’ells,
una de les tres actituds possibles. Semblen triats per a exemplificar la
Catalunya de l’època, però com a exponents de les posicions diverses.
L’actitud reclosa i reservada, més que no
pas neutral, és la dels Pedrolo a Montblanc.
El lleidatà Dídac Pallarès, marit
d’Engràcia de Folcràs va manifestar-se austriacista ardent, no només de paraula
si no de fets, ja que farà tota la guerra amb les armes a la mà.
Pel que fa a Bru de Cardona, ja vidu de
Maria de Folcràs i administrador dels béns de la filla, és borbònic furibund i
també conseqüent amb les seves idees.
Bru de Cardona viva a Cervera on hi havia
un nucli borbònic important, encapçalat pel paer en cap Ramon de Navés, els
altres tres paers i potser quasi dues dotzenes d’aristòcrates i burgesos. En
acostar-se el 1705 les partides austriacistes
demanaven la submissió al nou rei, el grup borbònic cerverí s’hi oposa.
Després d’un tiroteig, s’obren les portes de la vila i és proclamat Carles
d’Àustria. Veien que l’austriacisme era irreversible a Catalunya, Bru de
Cardona, va retirar-se a la vila natal de Tamarit de Llitera, ja passada la
ratlla d’Aragó. Torna a Catalunya amb el gran exèrcit que dirigeix Felip V en
el primer intent de reprendre Barcelona, pel març de 1706.
Amb Felip V ja a Tàrrega, i un cop
evacuada Cervera per una companyia d’alemanys que la guarnia, els borbònics
cerverins perden una mica el senderi. Creuen que la dominació austròfila és acabada
per sempre: Jeroni de Moxó, un borbònic local dels més ardents, s’avança a
Tàrrega per posar-se als peus del monarca. Els seus adeptes, més cautelosos,
tanquen encara les portes de la vila, expectants. Llavors, la nit del 26 de
març, compareix a la muralla de Cervera Bru de Cardona, venint del camp reial i
exigint d’entrar. Li diuen que, com que no bufa la tramuntana, pot passar la
nit a la fresca sense refredar-se. En Bru no és, tanmateix, un qualsevol, i
algú li permet d’entrar. Munta un aldarull filipista amb una vintena d’arreplegats,
que li fan seguici clamorós fins a casa seva. Ell i en Moxó semblen els
artífexs de la sorollosa i expressiva adhesió de Cervera a Felip V, el 27 de
març, tan transcendent per la història de Cervera i per a la general de
Catalunya. El rei francès té gran rebuda, i els borbònics cerverins mobilitzen
la Coronela local a favor seu, tot comprometent-se fins al coll. És clar que
cap d’ells no creu, que tres dies després, Felip V continuaria la marxa cap a
Barcelona i deixant a la Coronela cerverina
el galdós paper de compondre-se-les tota sola en un país hostil, començant per
la més immediata rodalia. Bru de Cardona, amb la seva filla, té el bon seny de seguir el monarca.
Tan bon punt s’allunyà l’exèrcit de Felip
V, adelerat cap a Barcelona i sense deixar efectius enrere, Enric de Darmstadt
va ocupar Cervera amb algunes tropes, reforçat a l’acte per molta gent dels
pobles veïns que recriminava a la vila el borbonisme no sols anòmal sinó també
estrident. Com que la resistència hauria estat inútil, Cervera obre portes a
Darmstadt. Hi haurà processos polítics, resolts amb prou moderació, però també
saqueigs, incendis i desordres arran de l’entrada austriacista.
Bru de Cardona passa de Barcelona a Roses.
La seva filla Clemència està malalta, i busca un lloc segur per ell i per la
noia. Roses és una plaça forta ben guarnida pels espanyols i protegida pels
francesos. La precaució però ha estat inútil, la jove Clemència de Cardona i de
Folcràs mor a Roses el juny de1706.
Mentrestant, i per l’actitud política ben
coneguda de Bru de Cardona, els seus béns han estat segrestats o confiscats. La
Real Audiència de Barcelona tramet un notari a la Segarra per fer-ne un
inventari, ningú no sap que Clemència és morta i per tant, el paper del de
Cardona acabava de restar sense base jurídica sobre l’herència dels Folcràs un
cop desapareguda la filla.
Segurament que la notícia trigaria també a
arribar a oïdes dels Pedrolo, a Montblanc. D’altra banda, triguessin poc o molt
a saber-la, el seu nou i just títol de propietat havia d’esperar, si més no, a
la fi de la guerra, per tal de ser oficialment reconegut i aixecar la
confiscació efectiva.
El patrimoni Folcràs era, a més, en zona d’alt
risc bèl·lic, si no situada en camp enemic. Mentre Montblanc es mantenia sempre
en terreny austriacista, el 1707 el front restava clavat a la Segarra. Cervera
arriba a caure en mans dels borbònics, però els austriacistes la recuperen el
1708. El 1709 han de tornar a evacuar-la, per reocupar-la quasi de seguida. El
1711 són els borbònics els qui s’instal·len novament a Cervera, ara per més
temps, però han d’evacuar-la encara a final de juliol de 1712, fins que el primer de
juliol de 1713 s’esdevé a Cervera l’ocupació borbònica definitiva.
En tot aquest temps, doncs, els Pedrolo no
podien fer res per prendre possessió del
patrimoni Folcràs. No sembla que ho intentin. Els drets hereditaris dels
Folcràs recauen en Ciril de Pedrolo i de Folcràs, fill gran de Jerònia de Folcràs i d’Antoni
de Pedrolo.
Acabada la guerra el 1714, Ciril va fer gestions per tal d’heretar del
patrimoni Folcràs, que li pertocava per ser-ne hereva la difunta mare, una vegada morta la cosina Clemència. A part dels requisits jurídics a cobrir per
demostrar la licitud de la seva successió, devia trobar-se amb força dificultats
d’ordre pràctic, després de tants anys de desgavell i de destruccions. De tota
manera, el patrimoni valia la
pena. Més encara que l’Aranyó, on la propietat d’aleshores
era bastant extensa, pesaven altres terres esparses i totes les cases de
Cervera, al terme de la qual hi hauria també partides de conreu.
Els Pedrolo s’instal·len
a Cervera, Ciril s’hi adapta i s’hi fa un lloc, com a aristòcrata nouvingut però
benestant, senyor de l'Aranyó i sense passat polític. Ciril tindrà un
futur dins l’àmbit municipal cerverí. Però això serà més tard, quan quedarà superat el quadre de
dura postguerra repressiva acabat el 1725.
Font:
Esquema històric del llinatge dels Pedrolo; Santiago Albertí
Revista Urtx
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada