L'Arquitectura Popular i els trets identificatius d'un territori

L’arquitectura popular és, sense cap mena de dubte, un dels elements que més ens poden ajudar a configurar els trets identificatius d’un territori. La Segarra és l’àmbit perfecte perquè s’hagi desenvolupat una riquíssima varietat d’arquitectura popular ja que aquesta es basa en construccions relacionades amb el món agrari i en una economia de subsistència que avui ha desaparegut.

Construccions de pedra seca

Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on predominen. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor.

La pedra seca és el nom que pren un tipus d’arquitectura tradicional popular on la pedra s’utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d’unió entre les diferents peces. En aquest tipus d’arquitectura les peces es van encaixant pel seu propi pes, presentant tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament ràpid, basat en materials locals, sovint pedres de rebuig dels propis camps de conreu, i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge (Observatori del paisatge)

Cabanes de volta
Són construccions realitzades fonamentalment al llarg del segle XIX. Normalment estan fetes sobre terreny en pendent amb filades consecutives de carreus formant un arc de mig punt i amb la façana incorporada un cop conclosa la volta. Una vegada feta l’estructura, s’afegia terra natural a sobre per tal d’impermeabilitzar-la.

Cabanes de teula
Anomenem cabana de teula les construccions de planta quadrada o rectangular de paret de pedra seca i coberta de teula àrab a una o dues aigües. La seva grandària, obertures, distribució i altres característiques són molt variables.

Marges
Els marges o murs de pedra seca atalussen els pendents tot conformant bancals o feixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia. Aquestes construccions permeten frenar l’escolament de l’aigua de pluja, retenir la humitat i prevenir l’erosió. Constitueixen rics ecosistemes per a moltes espècies d’animals (insectes, amfibis, rèptils, petits mamífers, aus…) i vegetals (falgueres, líquens i molses…).

Pletes
Les pletes eren utilitzades per aixoplugar els ramats i els pastors. Són una mena de tancats voltat de paret de pedra seca i mig cobert, o no, de teulada. Aquests coberts tenien a la part de davant uns grans arcs que donaven pas a l’entrada i sortida del bestiar. En un racó del tancat hi solia haver una petita caseta pel pastor.

Aljubs
Els aljubs són construccions normalment circulars que segueixen la mateixa tècnica de la pedra seca de les cabanes. Recollien l’aigua de pluja per via d’una petita rasa feta pel mateix pagès.

Pous i mines d’aiguaQuan l’aigua a aprofitar ja no és la de la pluja sinó que es tractava d’obtenir-la d’alguna veta d’aigües subterrànies s’excavaven pous o galeries horitzontals a la mina. Un cop trobada l’aigua les parets de les mines eren revestides amb pedra.

Peixeres o rescloses
Quan es tracta d’aprofitar l’aigua d’un riu, torrent o barranc on hi havia un curs d’aigua més o menys estable el tipus de construcció a realitzar era el d’una peixera o resclosa. Amb aquest tipus de construcció l’aigua era desviada i conduïda per les sèquies fins als molins o s’utilitzava per regar els horts.

Safareig
El safareig és un petit receptacle de parets d’obra i de forma quasi sempre rectangular que tenia moltes utilitats, entre les quals destaca rentar la roba. Els safareigs públics eren construïts pels ajuntaments al costat d’una font o bassa.
Molts safareigs tenien dues basses, l’una per rentar i l’altra per esbandir. L’aigua bruta es refusava mentre que la que encara es podia fer servir, s’emprava per regar els horts. I encara hi havia una altra part d’aquesta aigua, dirigida al canal del “renta-panxes”, que s’utilitzava per rentar la “mocada” (budells, la carn, les vísceres dels animals quan els sacrificaven).

Pous de gel
Els pous de gel o de glaç, són espais arquitectònics, correctament dissenyats i projectats i que tenien com a objectiu el de conservar i servir al poble i al comerç, trossos d’aigua gelada, sigui conservant el gel o la mateixa neu.

Aquests pous es poden situar dins o fora de la població. Són documentats entre els segles XVI i XVIII.
El gel s’utilitzava per a la conservació d’aliments, ús terapèutic i ús gastronòmic: refrescar begudes, preparació de gelats, xarrups…

Per saber-ne més
Despedregar va constituir durant diverses generacions un treball que omplia de sentit moltes hores i es traduïa sovint en la construcció de marges i parets. D’aquesta manera es convertien els terrenys en cultivables i es complia alhora una triple funció: dividir la propietat, emmagatzemar el pedruscall i, en terrenys inclinats, prefigurar bancals que s’omplien de terra i esdevenien conreu.

Arquitectura de suport a l’activitat agrícola i ramadera, es tracta de construccions que feien funció de cobert d’estris i lloc de descans. L’utilitzaven els pagesos quan les feines del camp requerien romandre-hi més temps i per protegir-se de les tempestes quan les finques eren lluny del nucli urbà. Si les dimensions ho permetien s’utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir.

L’aigua sempre ha estat una necessitat per al pagès. És un bé preuat i també molt escàs a la Segarra. Els pagesos van haver de fer servir el seu enginy per tal d’aprofitar-la al màxim. Existeixen diferents tipus de construccions relacionades amb l’aigua i, com és habitual, la pedra és un dels elements més destacats. Aquestes construccions podem estar destinades a l’emmagatzematge aprofitant l’aigua de pluja, les que aprofiten l’aigua dels rius, pous, cisternes…
www.arquitecturapopular.com