La collita d’aquest any és abundant. Ha
vingut amb retard però ni les persones de més edat en recorden una d’igual. Aquest
any que la collita és bona i perquè forma part de l’ADN dels segarrencs, des de
l’Àrea de Turisme del Consell Comarcal de la Segarra i Camins de Sikarra, hem
volgut retre-li homenatge omplint les xarxes socials d’imatges d’aquest moment
tant especial per la nostra comarca, organitzant passejades agro-literàries,
xerrades, un berenar a l’era...
Aquests dies una excitació desmesurada de tractors,
segadores i empaquetadores recorre els
camps de la Segarra, però no sempre ha estat així. Fa uns anys, no massa, el brogit
dels motors de les màquines l’ocupava la veu humana i els renills dels
animals. Era un època on tot es feia a braços i a potes. Avui volem rememorar,
a través d’un escrit de J. Mestres Freixes publicat a Històries de Cervera IV,
aquells homes vinguts de fora, de muntanya, a treballar de segadors a la
Segarra.
“Abans, a la Catalunya central que és on
es troba la cerealística comarca de la Segarra, entre la gent pagesa
s’acostumava a dir: “pel juny la falç al puny”.
Perquè al juny començaven a rossejar els camps de blat i en arribar els
dies de Sant Joan i de Sant Pere ja no quedava una espiga per segar.
Si pel juny se segava, pel juliol es
batia. Els llargs dies de juliol són molt secs. Els del mes sobre ja són
probables les tamborinades, xàfecs i temporals que poden esguerrar la feina.
Per això la saviesa del refrany adverteix i assegura: “qui no bat al juliol no
bat quan vol”.
En canvi a les terres muntanyenques, pel
juny el blat encara verdeja. Simple qüestió de clima. Però aquesta
circumstància era suficient perquè alguns pagesos de l’Alt Urgell i dels dos
Pallars, Jussà i Sobirà, baixessin a la Segarra per treure’s amb la sega un bon jornal durant dues o tres
setmanes. Embolicada la dalla amb un tros de sac, amb el clàssic barret
d’amples ales i el sarró per tot equipatge, feien cap a les contrades de blat
madur. Eren els segadors.
Venien a sumar una vintena. S’hostatjaven
sota els porxos de la Plaça Major de Cervera. Dormien fins a les tres de la
matinada i, quan despuntava el dia, eren
contractats pels terratinents d’aquí o pels seus representants, els masovers.
El jornal variava segons l’oferta i la demanda. Tres o quatre pessetes la
jornada i el tiberi per dinar. No estava malament.
En aquell diguem-ne “mercadeig” on es
venia i comprava treball no hi podia faltar l’intermediari, que a vegades era
un cul de cafè que aprofitava la matinada i abans d’anar a dormir s’arribava a
la Plaça per fer de mitjancer entre amos i segadors i embutxacar-se una mal
guanyada comissió.
En ratllar el dia cada segador ja es
trobava a la finca de qui l’havia contractat. En aquella hora el cel era blau i
el sol clar i rialler. La frescor de l’hora donava delit i força al braç del
jornaler. La dalla, fina, ràpida i segura, transformava en rostoll els mars de
blat.
Com més avançava el dia més atordia la
calor. De tant en tant el segador feia una pausa: per eixugar-se la suor, per
traguejar de la bóta que portava, per esmolar la dalla...
Entre dos foscants, coberts de pols i
cansament, els segadors emprenien camí de retorn a Cervera. quasi tots els dies
es concentraven en un punt determinat del raval per desfilar al llarg de la
ciutat, portant la dalla al coll fins a la Plaça.
Allí el grup es dispersava. Uns anaven a
sopar a la taverna de Cal Mano: dues grosses costelles a la brasa, una bona
amanida, pa recent sortit del forn de “les grauetes” i al porró un vi de setze graus. Altres ho
feien a Cal Calsoné: bacallà amb patates, romesco que quasi tallava la
respiració i pa i vi en abundància. Després els fumadors se les havien amb un
ressec caliquenyo i entre badall i badall, morts de son, se n’anaven a dormir
sota els porxos.
Demà... demà serà un altre dia.”
Text extret de Històries de Cervera IV; J
Mestres Freixes
Imatges extretes de la Història Gràfica de la Segarra i Història Gràfica de l'Urgell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada