Els safrà és un producte utilitzat des de l’Antiguitat. I, en època
medieval el seu ús va ser recuperat i impulsat a la Mediterrània occidental
pels àrabs. La principal utilitat era la gastronòmica, llibres de receptes de
cuina tan coneguts com el Llibre del Sent
Soví (1324) en donen fe. Tot i ser un condiment molt
important en la cuina medieval, aquest no era l’únic
ús del safrà, doncs es feia servir en medicina, en perfumeria i com a colorant de
robes de luxe.
Durant els segles XIV i XV, el consum d’aquesta espècia es va estendre i
posar de moda per tot Europa i com a conseqüència va provocar l’expansió del
cultiu safraner per l’Occident cristià. Catalunya es va convertir en el
principal productor i la zona de ponent, on s’inclou la Segarra, en concentrava
la producció més important. Així, a la primera meitat del segle XV, el safrà
català va assolir un protagonisme indiscutible a Europa i va conquerir els
principals mercats d’aquest producte que, en aquells moments, es trobaven en
les pròsperes ciutats alemanyes.
Altres llocs com França, Castella, Àustria, Moràvia, Hongria o Alemanya també
produïen safrà, però en quantitat i qualitat més modestes.
El camí que va conduir el safrà català a ser un dels més apreciats de l’Europa
medieval va ser llarg i complex. Entre els diversos factors que van contribuir
a l’expansió del cultiu i l’evolució del comerç d’aquesta espècia a Catalunya
cal destacar l’interès de les autoritats del Principat pel control del circuit
safraner. El Govern en regulava la producció i elaboració, la comercialització
del producte, el compliment de les normes establertes i la reorganització de la
fiscalitat que en gravava l’exportació. L’ incompliment de la normativa era severament
castigat.
Respecte al control dels punts de venda, el Govern s’encarregava de
determinar on i quan es podia vendre safrà. A meitats del segle XV es va
confeccionar una llista restringida de fires i mercats on s’incloïa Cervera,
Tarroja, Torà, Sanaüja i Guissona. A les fires i mercats d’aquestes poblacions
segarrenques hi acudien mercaders Alemanys i Savoians per comprar el safrà que
s’exportava al Nord d’Europa.
El funcionament dels mercats era regulat pel govern municipal que determinava
on i quan s’havia de vendre el safrà. A Cervera, per exemple, es venia
a la plaça Major, més concretament a la Safraneria, situada a la porta de l’església.
Pel que fa els horaris de funcionament dels mercats estava prohibit comprar i
vendre safrà si no era amb llum de dia.
En aquest context, des del segle XIII al segle XV, la prosperitat de la Segarra
es va veure afavorida, a més de per la gran producció de blat, pel cultiu i la
comercialització del safrà.
Hem d’imaginar-nos en els mesos d’octubre i novembre les safraneres de
color violat envaint el paisatge de la comarca. De matinada, quan no havia
acabat de sortir el sol i les flors encara estaven obertes, els camps s’omplien
de gent que collia el safrà. Més tard, ja a casa, tota la família es dedicava a
arrencar els estams de les flors (esbrinar) que després es feien assecar.
Aquesta puixança, però, es va veure
estroncada per l’esclat de la Guerra Civil catalana (1462-1472), la qual va
provocar un desplaçament dels centres de comerç safraner cap a l’Aragó i
València. Després de la guerra, el Principat va intentar recuperar el lideratge
que havia tingut anys enrere, però el safrà aragonès, ja havia pres el relleu a
la producció catalana.
Font: El comerç del safrà a Catalunya durant el segle XV, Pere Verdés
Fotos: Sara Pedrosa, fb el Pastoret de la Segarra, cuinaalfoc.blogspot.com, ichn.eic.cat, ww.laxarxa.com, www.aromis.cat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada