Cap a final del segle X i a inicis del XI
va sacsejar i devastar França una epidèmia de “foc sacre” (ignis sacer) o mal
de foc, malaltia avui coneguda sota el nom de “ergotisme gangrenós”. Aquesta malaltia era provocada pel consum de
farines contaminades per toxines produïdes per fongs paràsits (Claviceps purpurea), que afectava sobretot al sègol i, en menor mesura, el blat, la civada i l’ordi. Els efectes
de l’enverinament eren al·lucinacions, convulsions i contracció arterial, la
qual cosa podia provocar la necrosi de teixits. Els símptomes començaven amb
una sensació de fred intens a les cames o els braços que després esdevenia
cremor aguda. Moltes víctimes arribaven a sobreviure però perdien alguna de les
extremitats.
Un cavaller de la regió del Delfinat,
anomenat Castón, que tenia el seu fill greument afectat de mal de foc, va anar
en peregrinació a l’església on es veneraven les relíquies de Sant Antoni, a
Mothe-Saint Didier (França). Va prometre que de curar-lo, consagraria la seva
vida i la del seu fill al servei dels malalts i dels pelegrins. La seva
pregària va ser escoltada i pare i fill van mantenir la promesa. Sis companys
els van seguir, sorgint així una primera congregació de laics.
El Papa Urbà II va aprovar el pietós
projecte de Castón en el concili de Clermont i, el Papa Bonifaci VIII va elevar
la casa que havien fundat a rang d’Abadia, els transformà en canonges regulars
i els atorgà un hàbit negre amb un “T” blava al costat esquerre del pit.
L’abadia de Sant Antoni, la casa d’origen,
va tenir sota la seva tutela i dependència a nombrosos monestirs a França,
Alemanya, Itàlia i Espanya. A Catalunya comptava amb vàries cases o comandes,
la de Cervera, fundada el 1215, en va ser la primera.
De l’antic establiment hospitalari de Sant
Antoni de Cervera en resta l’església.
L'hospital era situat a la zona
de cap Capcorral, als afores de la població. El creixement urbanístic ocorregut
a partir del segle XVIII l’anà envoltant fins a situar-lo en l’interior de la
ciutat.
La façana de l’actual església és del
1787, i s’hi reutilitzen dues cariàtides procedents d’un edifici avui
desaparegut. En la part superior es mostren uns relleus al·lusius al Sant
Crist. El temple és d’estil neoclàssic però deixa veure les restes de l’antic
estil gòtic, sobretot en algunes capelles laterals en les quals persisteix la
forma apuntada dels arcs ogivals de la creueria.
De la primitiva construcció romànica només
ens en queda la base del campanar, que fou destruït duran les guerres carlines.
A l’interior, és admirable la talla de
fusta del Sant Crist, obra del segle XIV, que mostra un gran hieratisme i una
gran majestuositat, pervivència de l’estètica romànica en una estructura
plenament gòtica.
Conta la llegenda que dos pelegrins que
van anar a demanar hostatge a l’hospital, hi van pernoctar una nit i l’endemà
havien desaparegut. A l’habitació que havien ocupat va quedar la imatge del
Sant Crist. Diuen que eren dos àngels i la van regalar als qui regentaven
aquest establiment com a recompensa per la seva generositat.
Fotos: www.monestirs.cat i Mariajosep Jové
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada